Aquí, a Norwich, se’ns ha donat la llibertat d’explorar, d’aprendre i de fer plans; assistim a reunions quinzenals i a jornades escolars per tal de preparar el nostre festival de literatura d’un dia, que se celebrarà l’11 de maig i que forma part del festival de Norfolk i Norwich.
El dijous 26 d’octubre va tenir lloc una de les sessions d’aquest projecte, que va estar dividida en dues parts: a la primera se’ns va presentar a la Nazli, una escriptora que feia una estada d’una setmana a Dragon Hall. Nazli va néixer a l’Iran, i més tard es va traslladar a Edimburg, Escòcia. Es dedica principalment al teatre, a través del qual analitza temes relacionats amb l’Orient Mitjà i la vida de les dones; després d’anys treballant com a directora d’una companyia de teatre, ha decidit tornar a estudiar i està fent un màster a la Universitat de Glasgow.
No sé pas què m’esperava. Però, fos el que fos, no era el taller de la Nazli; podria descriure’l com les dues hores més surrealistes i reveladores d’enguany. Vam començar la sessió parlant de l’Iran: quines idees preconcebudes en teníem? Què en sabíem, del país? Què en pensàvem? A causa de la imatge que ens donen els mitjans, vam dir ben poca cosa que fos aclaparadorament positiva. Tanmateix, la Nazli ens va informar que entre el 70 i el 75% de la població iraniana és menor de 30 anys, i que el 60% són dones formades, com a mínim amb una llicenciatura. Aquestes estadístiques són prometedores (i potser també sorprenents). En aquesta població jove i ben formada hi podem veure potencial per al progrés i el canvi.
El taller va consistir en una sèrie d’activitats dissenyades per fer-nos pensar sobre nosaltres mateixos i sobre els nostres vincles amb els altres. Dissenyades per fer-nos sortir una mica de la nostra zona de confort. Dissenyades per ajudar-nos a descobrir. L’activitat que més em va agradar va ser caminar en cercles per l’habitació, aturant-nos per fer-li una bona encaixada de mans a la persona que ens trobéssim al davant, mirant-la directament als ulls mentre li dèiem que era, certament, la “persona més bonica del món”. I quina era la reacció? Doncs un sí confiat: “Gràcies; ho sé, ho sé”.
A través d’aquest exercici vaig adonar-me que, malgrat que M’ENCANTA fer compliments i dir-li a la gent exactament el que adoro d’ella, em sento incòmoda quan m'adrecen paraules positives. I va resultar que a moltes altres persones els passava el mateix. Mai no m’havia parat realment a pensar com en podien ser, de complicades, les reaccions d’altres persones als comentaris positius.
Actualment la Nazli està treballant en una obra titulada ‘Medea’, de la qual en vam fer servir un extracte com a estímul. Ens movíem tots junts. Ens aturàvem tots junts. Enraonàvem tots junts. Vam aprendre a percebre les sensacions de la sala. El nostre vincle es va enfortir. La nostra comprensió es va aprofundir.
I aleshores vam crear art. Cadascun de nosaltres va escriure en un paper allò que considerava un problema impossible. Llavors ens vam intercanviar els papers. En acabat, vam inventar-nos una acció física per expressar com crèiem que es podia resoldre el problema. Aleshores ens vam dividir en grups, ens vam ensenyar els gestos els uns als altres i vam coreografiar una peça que els unís tots. Tot seguit vam fer una actuació en què amb la nostra veu anàvem narrant el que feien les nostres mans i els nostres cossos. Mentre cada grup presentava la seva coreografia, la resta de grups n’havia d’interpretar el significat. I una cosa tan abstracta va permetre que cadascú trobés un significat completament diferent i personal. I això va ser bonic. Penso que tothom va sortir del taller havent après alguna cosa més profunda sobre ells mateixos.
L’endemà, divendres, la Maud Webster (que també forma part del Young Norfolk Arts Festival i del projecte Engage!), la Megan Thrift (una de les coordinadores del YNAF) i jo vam convidar la Nazli a prendre te i a xerrar una estona al KindaKafe, un petit local a Castle Meadow, molt bufó i amb un ambient d’allò més agradable, l’escenari perfecte per a una conversa sobre les arts i el paper que juguen en la vida i en la feina de la Nazli.
Taryn: A nivell personal i professional, com t’ha influït la teva identitat iraniana?
Nazil: “En la meva feina, sempre hi ha hagut una estètica alternativa consistent de la qual no sempre he estat conscient. Sempre hi ha algun tipus de forma orgànica en la feina que faig. I sempre hi ha hagut una necessitat de música que fos una mica més atmosfèrica o instrumental”.
T.: Què és el que més t’agrada de l’Iran i de la cultura iraniana?
N.: “Els jardins. L'alegria de l'hospitalitat i de compartir. En tant que és una cultura amb milers d’anys d’antiguitat, me la imagino com una velleta rondinaire que és molt sàvia, però que està un pèl cansada de repetir-se. I tanmateix, si l’enxampes en un bon dia, pot ser realment generosa i explicar-te coses sobre tu mateixa. I el que de debò m'apassiona és l'amor per contar històries; l’antologia Les mil i una nits és gairebé la columna vertebral del país”.
T.: Quina importància té explicar històries en el món de l’art?
N.: “Jo cerco l’abstracte i el que no és narratiu, i m’interessa la manera com lliurem la dramatúrgia als espectadors i els permetem entendre per si mateixos allò que estan experimentant. Però crec que explicar històries és fonamental: és part de la nostra humanitat, de com vivim en l’espai que hi ha entre la llei i la religió. És l’espai on intentem comprendre les coses, sense sentir que hem d’estar alineats amb una o l’altra. És ser capaç d’existir en la imaginació d’algú altre. És gaudir i evadir-se i descobrir l’empatia. És com re-representem la gent, contant velles històries de maneres noves. Però sempre és important preguntar a qui pertany la història: qui és que necessita ser convidat a aquest espai?
Quan expliquem històries, cal que preguntem: “Qui no és a taula?” De vegades cal que nosaltres els duguem la taula. D’altres, la taula esdevé precisament un obstacle i, per tant, ens n’hem de desfer. Es tracta de reconèixer les barreres i trobar maneres de superar-les”.
T.: Creus que les arts són importants?
N.: “És com realment connectem. Es tracta d’aquesta connexió amb l’emoció. És una de les poques coses que ens permeten reflexionar sobre la veracitat del que està passant d’una forma que convidi al debat. Ens permet anar més enllà dels límits.”
T.: Per què vas venir a fer una estada al National Centre for Writing?
N.: “Volia dedicar una mica de temps a reconnectar amb la meva identitat. D’altra banda, també necessitava barallar-me amb la Medea que estic creant; qui són els fills a l’obra? Qui són en realitat? Jo no vull una altra Medea que mati els seus fills. Vull que els fills tinguin una veu pròpia a l’obra. I és en això que he estat treballant durant la meva estada aquí. A més a més, estic tornant a escriure; a la meva companyia de teatre hi tenia un escriptor i, de fet, en els darrers deu anys pràcticament no he escrit. Volia un lloc dinàmic que estimés els escriptors, que vetllés pels pensadors”.
T.: Com va ser la teva setmana a Norwich?
N.: “Doncs ha estat reparadora, reveladora. Però també m’ha suposat un repte; acarar-me amb mi mateixa, acarar-m’hi de debò. I sens dubte, un punt fort va ser el taller: com a artista, ser capaç de col·laborar realment amb altres artistes i pensadors va ser veritablement increïble. Vaig gaudir d’allò més amb la nostra sessió, pensava: ‘Això és art, està passant ara mateix’. M’ha encantat conviure amb la gent del National Centre for Writing, comprendre per què estimen el que fan i per què creuen realment en els escriptors”.
En finalitzar aquesta conversa, vaig sentir-me plena d’admiració, respecte i amor. Inspirada.
La Nazli té alguna cosa que la fa especial; la seva dolcesa, la seva saviesa, una consideració i preocupació genuïna pels altres. Quan parles amb ella, notes que t’escolta i que li interessa de veritat el que dius. I quan et parla, ets sents empesa a escoltar i a entendre. Hi ha un desig mutu de transmetre i fomentar idees. Admiro la manera com enfoca el seu art, la seva obertura de mires i el seu desig de comprendre plenament els punts de vista que no necessàriament s’alineen amb els seus. I tinc moltíssimes ganes de descobrir què vindrà a continuació.
